Aquesta pàgina web és el resultat del treball a l'aula sobre el Jazz dels alumnes de 1r de Bat de l'institut Ramon de la Torre.
S'anomena espiritual negre un tipus de cant religiós que sorgeix entre la població afroamericana dels Estats Units durant el segle XIX.
Musicalment hi abunden els ritmes sincopats, les improvisacions, les frases en pregunta - resposta (call and response), la percussió corporal (sobretot picant de mans) i el moviment corporal amb què s'acompanya el cant, i un marcat sentit rítmic que tendeix a accentuar els temps febles (2 i 4, en compàs de 4)
Worksongs: És una cançó de treball que sol ser una cançó rítmica cantada a capella per aquelles persones que exerceixen tasques físiques i repetitives; probablement, el motiu d'aquestes cançons és el de reduir l'avorriment en realitzar aquestes tasques; així mateix, el ritme d'aquestes cançons serveix per sincronitzar el moviment físic de les persones que realitzen els treballs.
El blues és un gènere musical vocal i instrumental basat en la utilització d'unes determinades notes (notes blues), l'ús de les progressions d'acords del blues, i d'un patró repetitiu que sol seguir una estructura de dotze compassos. El terme anglès, que vol dir literalment "blaus", pren també la significació de "tristesa". Les lletres parlen situació social dels negres americans a principis de segle.
El ragtime és un estil i un gènere de música de ball desenvolupat als Estats Units cap a finals del segle XIX. Es va convertir principalment en un gènere pianístic en què destaca una melodia sincopada a la mà dreta sobre un compàs uniforme en estil de marxa (2/4 o 4/4) a la mà esquerra.
El compositor més famós de rags per piano va ser Scott Joplin .
El piano.
La trompeta:Un dels instruments rei del jazz, fins als anys quaranta.
El sàxofon:s'utilitzava en les primeres bandes, es va posar de moda en els anys trenta.
El clarinet: estava utilitzat en les primeres bandes.
El banjo: Era l'instrument més popular de la música nord-americana, es va utilitzar fins als anys vint.
La bateria: al principi era un instrument secundari a partir dels anys 20, van començar els primers solos de bateria.
El contrabaix: s'incorpora el 1911, utilitzant la tècnica del pizzicato després es convertirà en un dels instruments bàsics de la secció rítmica.
El piano:serà un instrument important no només melòdic, sinó també rítmic.
La improvisació: és un dels elements essencials del jazz. És compondre la música alhora que s'interpreta, però no parteixen de zero, s'improvisa sobre melodies, harmonies i ritmes que es coneixen per endavant. Així, en una peça, els instruments melòdics interpreten la melodia completa, sobre l'acompanyament rítmic i harmònic que realitzen la bateria, el contrabaix, el piano, etc. A continuació els instruments melòdics comencen a improvisar sobre aquest acompanyament que els serveix de guia.
Notes "blue": consisteix a interpretar un semitò més greu les notes tercera, cinquena i setena d'una escala diatònica.
La instrumentació: es caracteritza per: la forma peculiar d'interpretar en els instruments imitant el cant vocal, la revalorització dels instruments de vent-metall, la incorporació del saxofon i l'ús de les sordines.
So personal: Volen crear un so personal amb un sentit del ritme i amb un estil propi d'execució. Els músics utilitzen uns ritmes que es caracteritzen per la utilització constant de les síncopes.
El ritme: es basa en la superposició de ritmes regulars i irregulars, utilitzant notes a contratemps.
Nova Orleans va ser una de les ciutats més cosmopolites i musicals del país, important port de mar, va rebre l'afluència de burgesos i aristòcrates del vell continent creant una ciutat amb un gran nivell cultural, al mateix temps va tenir una important població negra que provenia de diferents llocs: de les Antilles que tenien una música plena de ritmes caribenys, esclaus procedents dels camps del sud amb les seves cançons de treball i els espirituals. També hi havia una comunitat de gent pròspera, els criolls de color, que s'identificaven amb els seus antecessors europeus i amb una formació musical refinada i clàssica. De la barreja de la música negra i la tradició blanca europea va néixer el jazz. A més a més del ragtime en aquesta dècada van ser importants les bandes de jazz.
En el seu origen les bandes de jazz eren agrupacions que desfilaven o tocaven a l'aire lluire. Més endavant van començar a tocar en locals tancats.
Un dels instruments habituals en aquestes bandes era el clarinet.
George Lewis va néixer al Barri Francès de Nova Orleans de família senegalesa.
Lewis tocava el clarinet professional el 1917, a l'edat de disset anys, treballant amb Buddy Petit i Chris Kelly regularment, així com el trombonista Kid Ory i altres líders. En aquesta època poques vegades va viatjar lluny de l'àrea metropolitana de Nova Orleans. Durant la Gran Depressió va tenir que treballar com estibador. Anys més tard va ser redescobert com a músic i va donar la volta al món tocant el seu clarinet.
Les bandes de jazz van ser imitades pels blancs. De l'Original Dixiland Jazz Band se'n conserva el primer enregistrament de Jazz.
El tancament el 1917 del barri Storyville va provocar l'èxode de nombrosos músics a la recerca d'oportunitats cap a altres ciutats com Chicago, Kansas City, Nova York.
Chicago, important centre de gravació discogràfica, es convertirà en la nova meca del jazz.
Durant els anys 20, es va desenvolupar la tendència a formar bandes de jazz cada vegada més nombroses, que necessitaven una major i millor organització. Els solistes i les seves improvisacions agafen importància i el saxo és l'instrument destacat.
(1901-1971) Va arribar a Chicago amb 22 anys, es va convertir en el primer gran solista del jazz, i un dels més importants renovadors del gènere, les seves gravacions entre 1925-1928, es convertiran en mítiques dins de la història del jazz .
Va ser el primer músic que va abandonar la improvisació col·lectiva per situar en un lloc destacat la figura del solista. El seu estil de tocar la trompeta influirà en tots els músics contemporanis però també en els músics posteriors. Va crear un nou estil de cant "Scat" (tipus d'improvisació vocal, generalment amb paraules sense sentit, convertint la veu en un instrument més), que influirà en tots els músics posteriors independentment de l'estil, pop, rock, etc. El seu estil vocal era rítmicament lliure, articulat, improvisava amb la veu, realitzava vibratos gairebé instrumentals.
- Al 1930 va haver-hi una gran depressió sobre la població, però la música del jazz era resistent, van formar-se les grans bandes anomenades swing que van atreure a gran multitud de gent.
Nova York va esdevenir el centre musical doncs Chicago en aquells moments era una ciutat que s'havia tornat perillosa arrel de la "llei seca".
Apareix la big band (15 músics, blancs i negres barrejats) amb caràcter d'espectacle. Els instruments que en formaven part eren:
Brass Section (trompetes i trombons)
- Secció melòdica
Red Section (saxos i clarinet)
- Secció rítmica. (Guitarra, piano, contrabaix i bateria)
El ritme típic que utilitzaven era el swing que utilitza tempos mitjans i ràpids. Aquest ritme apropa el Jazz a la música de ball.També adquireix importància el paper de solista amb passatges d'imporvisació més virtuosístics.
Destaquen: Fletcher Henderson, Duke Ellington, Count Basie i Benny Goodman.
- A finals dels anys trenta, va començar en algunes ciutats importants el tancament de sales i clubs.
El 1941 es promulga la llei de Jackson que obligava els negres a abandonar els carrers abans de les onze de la nit; això va fer de la ciutat de Nova York (que havia estat important per al jazz des de principis del segle XX) un nou centre del jazz, on hi havia públic per a tot tipus de jazz i possibilitat per a la gent de color d'obrir-se camí en la música.
A partir d'aquesta llei, sorgeix un moviment de crítica per part dels músics negres que considerava un moment important de les grans orquestres com la liquidació del jazz, ja que els blancs havien abusat del jazz comercial creant una música estereotipada, i per això consideraven que era el moment de crear alguna cosa nova que revitalitzés el jazz: el be-bop.
- És un estil de jazz caracteritzat per tempos ràpids i una improvisació basada més en l'estructura harmònica que no en la melodia.
Va ser desenvolupat a principis i a mitjans dels anys quaranta del segle XX.
Es caracteritza per la seva gran complexitat melòdica.
Es molt exigent pel que fa a la tècnica, amb improvitzacions molt ràpides i complexes.
Pel que fa a la rítmica, amb accents a contratemps, abundants polirítmies...
El bebop va canviar l'estructura de les bandes reduint el nombre d'intèrprets i disminuint per tant el pes instrumental de les seccions de vent i equiparant-se la bateria i el baix amb la resta d'instruments. D'altra banda el bebop era una música més complexa, posant major èmfasis en la interpretació de diferents ritmes de forma frenètica. La improvisació sobre les estructures harmòniques desplaçà la interpretació pura i dura de la melodia.
Destaquen els intèrprets: Charlie Parker (saxo) i Dizzy Gillespie (trompeta).
Sorgeix en oposició al be bop, ja que molts músics van fugir de la explosivitat del be bop donant lloc a un tipus de jazz amb un ritme més lent i sonoritats més pausades buscant més seguretat i estabilitat en la música.
El punt de partida va ser una sèrie de singles a Capitol Records en 1949 i 1950 d'un nonet liderat pel trompetista Miles Davis, recopilat i publicat per primera vegada en un deu polzades.
El cool jazz més tard es va identificar fortament amb l'escena del jazz de la Costa Oest, però també va tenir una ressonància especial a Europa, especialment els països escandinaus.
Les bases teòriques del cool jazz van ser establerts, entre d'altres, pel pianista cec de Chicago Lennie Tristano, i la seva influència s'estén fins a altres tipus de música posteriors, com ara Bossa nova, el jazz modal, i fins el free jazz.
Va ser un dels músics més influents i innovadors del segle XX. Trompetista, compositor i líder de banda.
Va tocar en algunes de les importants primeres gravacions de bebop i en va fer les primeres de cool. Va ser parcialment responsable de l'evolució del jazz modal i el jazz-fusió va sorgir del treball que va fer amb altres músics als darrers 60 i primers 70.
La seva carrera es caracteritza per la constant evoulció i la búsqueda de nous camins. El so de la seva trompeta és absolutament característic per la utilització de la sordina d'acer Harmon, que li proporcionava un toc més personal i íntim; el so és suau i melòdic, amb notes curtes, que ens porta al lirisme i a la introspecció.
Els primers anys de la dècada de 1960 són molt semblants a la dècada de 1950, musicalment. Però amb l'augment de la popularitat dels Beatles i la televisió convertint-se en la principal forma d'entreteniment, els clubs de jazz van començar a tancar-se, i van deixar molts músics sense feina. No obstant això, alguns músics van continuar, tractant d'ampliar els límits del jazz a noves àrees. El 1961 el saxofonista tenor John Coltrane va formar un quartet revolucionari, utilitzant molts aspectes dels ritmes del jazz i les harmonies en el seu enfocament.
El Free Jazz busca llibertat rítmica, melodica i harmònica. Té influències de la música contemporània i pretén sorprendre a l'oient.
(Saxo) Encara que ja va ser en actiu abans de 1955, els seus millors anys van ser els que van de 1955 a 1967, període en el qual va donar una nova forma al jazz modern i va influir en generacions de músics.
La quantitat d'enregistraments de Coltrane és sorprenent; en aquells dotze anys Coltrane va llançar unes cinquanta gravacions com a líder i en va aparéixer a dotzenes més dirigides per altres músics.
La dècada dels '70 es reconeix més aviat com l'era de la fusió, quan molts dels jazzistes van integrar aspectes del rock, R & B (rhythm and blues), i música pop amb la seva pròpia música, (incorporant instruments electròfons per exemple). Fins a finals dels 60, el jazz i el rock es van mantenir separats, però amb el sorgiment del teclat electrònic hi va haver molta experimentació. Miles Davis va establir els patrons de la fusió quan va gravar "In a Silent Way" i "Bitches Brew". Es van començar a formar grups que combinaven la improvisació i musicalitat del jazz amb la força i ritmes del rock. Dins dels més notables estan Return to Forever, Weather Report i Mahavishnu Orchestra. Com a solistes també destaquen Chick Corea i Herbie Hancock.
Chick Corea té un estil molt particular, rítmic al mateix temps que melòdic (fins i tot té un premi de conservatori). La seva interpretació és plena d'un lirisme acolorit amb un predomini d'acords i una gran utilització de gammes cromàtiques i disminuïdes. El seu fraseig (en concret, durant els seus solos) és molt ràpid i reflecteix sovint el seu enfoc força percussiu de la música.
És un gran improvisador i un grandíssim acompanyador. Interpreta essencialment temes de la seva composició i no li agrada refer allò que ja ha estat fet abans. És doncs, un artista extremament prolífic (ha tret més de 100 discs en 30 anys, 9 dels quals durant el mateix any 1978). Els artistes que més l'han influenciat són Mozart, Beethoven, però també Art Tatum, Thelonious Monk, Bill Evans i sobretot Bud Powell.
- El jazz va entrar a Catalunya com a música de ball. A principis del s. XX, a les escoles de ball (anomenades dancings) triomfàven el ragtime, el cakewalk, el foxtrot i el xarleston. Juntament amb la rumba, aquests balls van regnar a les pistes catalanes durant els anys vint i trenta.
- Les orquestres de jazz catalanes que tocaven aquests balls incorporaven nous instruments com els saxòfons i el jazz ban, que és com s'anomenava la bateria.
- Després de la Guerra Civil de 1936-1939, la dictadura franquista es va mostrar totalment contrària al jazz, però malgrat els entrebancs posats pel règim, l'ambient jazzístic català va ressorgir de les seves cendres.
- Durant els anys cinquanta, el jazz es va anar difonent cada vegada més, i va anar guanyant acceptació entre el públic.
- Destaquen: Tete Montoliu (pianista) i grups com La Locomotora Negra o la Vella Dixieland.
- És una de les formacions més antigues en el món del Jazz a casa nostra. Va debutar lany 1971 en format de quintet. Amb el temps la formació s'ha anat ampliant fins arribar al nombre actual de 16 components.
- L'estil de La Locomotora Negra sorienta al Jazz negre en les seves vessants més populars. Pren com a models les orquestres més famoses de l'Època Swing.
Hi ha molts vídeos al Youtube sobre la història del Jazz. Hem escollit dues col·leccions interessants encara que per la seva durada no les inclurem aquí. Us deixem el primer vídeo de cada una i el seu link (en el títol). Per poder veure els següents només heu de serguir la numeració del Youtube.
Sopa de lletres sobre els
compositors de jazz.
Test sobre el Jazz català
